Figures femenines & Papers grocs. Exposició de Maurici Balsells

Figures femenines
“Sempre faig el mateix cuadre, una i una altre vegada” és el que m’agrada dir quan parlo de la meva pintura. I en part és cert. Des de que vaig presentar la meva primera serie de grans formats com a treball de final de grau a l’Escola Massana que em dedico a pintar nus, despullats (valgui la redundancia) de cap mena de contexte, amb un fons clar o fosc segons el suport, la necessitat expressiva del moment i el meu propi criteri estètic. Busco una imatge que evoqui els esboços que feia a classe amb la model o ara al taller amb les meves amistats.
Tots els artistes figuratius dibuixem al natural amb regularitat, no obstant quan m’enfrento a una obra “més treballada” sempre pinto de cap. Tot i així no és cert que sempre faci el mateix cuadre. Serie rere serie intento partir d’alguna cosa que els hi dongui cohesió a les peces i les diferencii, encara que sigui subtilment, de les altres ja sigui la tècnica, el format o el tema. Val a dir que la temàtica no és una cosa que em preocupi doncs sovint l’amago o directament no n’hi ha, doncs penso que el que vull presentar com a artista és bàsicament formal i deixo altres qüestions a la percepció de cadascú. Per a Figures Femenines (la serie) volia investigar sobre postures diferents a les convencionals i em vaig començar a fixar en llibres de fotografía fins que vaig donar amb car crashes and other sad stories de Mell Kilpatrick, una recopilació de fotografíes d’atestats policials sobre accidents de trànsit (pot ferir sensibilitats). Els cossos de les fotografíes tenien una torsió i un nivell de dramatisme impossibles d’imitar en els cossos que estem acostumats a veure així que em vaig posar a treballar: primer a dibuixar sobre els models que m’oferia el recopilatori, després a pintar a partir d’aquests dibuixos.
Era 2017 i a les notícies de la radio, acostumo a posar-me-la per treballar, parlaven de la violació i assassinat d’una noia jove i de la recerca del seu cadàver. Inconscientment vaig pintar dones i aquells cossos van anar agafant per a mi un significat diferent al que al principi pretenia, purament formal, i una potència que remou els estòmags i les consciencies. No obstante em segueixo considerant un pintor formalista i jo no sóc ningú per donar lliçons de res i menys en aquest tema, tinc la sort de no poder parlar en propietat de la violència masclista extrema, i per tant deixo les reflexions socio-polítiques a l’intel·lecte de cadascú. Tot i així, aquesta és la història d’aquesta serie i així vull explicar-la.

La sèrie Papers Grocs neix fa un any i escaig com a exercici per a la representació de les cares, de la de ningú en concret, com a recurs de referència a l’hora de representar les persones no concretes en la seva
diversitat, imaginàries, sense model. Tots ells estan fets barrejant diverses tècniques, amb el material que hi ha al voltant, en principi sense ordre ni finalitat, sobre una pila de papers de color que acaben donant nom a la sèrie. Va arribar l’estiu l’any 2018.
Mica en mica els dibuixos que eren una mena de pràctica, un treball preparatori, una recerca del propi llenguatge artístic pel que fa a les cares, a les persones anònimes, dels individus, i les seves expressions, va anar agafant entitat fins a convertir-se en sèrie. Pintar en sèrie és una manera de concebre una obra de tal forma que les peces, singulars, autònomes, a partir d’un element comú, en aquest cas del suport i la composició. Poc a poc un nombre indeterminat de dibuixos, de pintures, del que sigui, van assolint certa cohesió. Les sèries de pintura, de dibuixos, del que sigui, proposen una reflexió estètica de l’equilibri entre la part i el tot, el rostre, l’individu i la comunitat. Els Papers Grocs són peces que es recolzen i es reforcen l’una a l’altre i que funcionen en conjunt sense perdre cap d’elles la singularitat, sense deixar de ser completes. Els Papers Grocs són una sèrie de peces, cadascuna amb la seva mescla de tècniques, amb la seva gama de colors i la seva identitat, que funcionen com un tot i es presenten
en conjunt.
Aquesta sèrie no té un numero definit de peces i la continuo actualitzant fins que se m’acabin els papers com a recurs de referència per a la representació de ningú en concret, de cares, imaginàries, sense model. Sèrie que faig amb el material que tinc per allà sobre barrejant diverses tècniques sense ordre ni principi em porta a pensar que en pintura, en dibuix, en Art la diversitat és riquesa.

Aquesta és una declaració exclusivament estètica.

Maurici Balsells.